IDIOMES PER DECRETS (I)

Des del 27 de març passat llegia en El Dissabte uns artículs que portaven per títul “Sobre la lengua: Idiomas por decreto (I) (II) (y III)”, dels que me van cridar l´atenció la gran imaginació i el sarcasme en que l´autor abordava un tema tan delicat, especialment per als valencians, i que constituïx a la mateixa vegada l´element identitari de molts pobles de la Terra, la llengua.
Els estudis antropològics sérios son l´opost a aquells a lo que nos tenen acostumats els nostres “científics” paisans, que partixen de premisses preconcebudes per a arribar a conclusions predeterminades que els mouen i els interessa; eixos que deixant l´estudi de camp per a atres, fan les valoracions en funció dels seus interessos, o, si algun estudi de camp han realisat, els deixen dormir en les seues carpetes de treball, per a que siguen oblidats, quan no son destruïts, no siga que algú els trobe i comprove cóm la realitat social per ells estudiada desdiu en tot les seues teories preconcebudes i conclusions interessades que pretenen que acceptem com actes de fe.
No tinga dubte que si els colombians, els argentins o els benicarlandos arriben a desenrollar una consciència de que sa llengua, els seu idioma en el que es comuniquen, és el colombià, l´argentí o el benicarlando, estan en el seu dret de nomenar-los deixe modo; ¡fins ací podríem arribar! El dret dels pobles i el dels individus està per damunt dels decrets. Segur que sap que la filologia és una ciència social i no exacta, i que, ademés en el món mundial es dedica a estudiar els fenòmens llingüístics, des de la diacronia i la sincronia dels mateixos, i no per a impondre normes – d´això a soles s´encarreguen algunes acadèmies i instituts i alguns departaments de filologia- estos casi sempre englobats en l´entorn de llengües com el català.
Pero se dona el cas que de moment, ni aquells , els del continent americà, ni natros els benicarlandos anem atribulats en estes preocupacions. Puix els primers no tenen problema a l´hora de donar nom a la seua llengua -castellà espanyol, ni natros , els benicarlandos dubtem, en donar “atre”nom a la nostra llengua pròpia que no siga la de llengua valenciana- idioma valencià.
Només els “snobs” els “coents” -com diem per estes terres- amants de decrets i imposicions i immersos en un continu complex d´inferioritat, diuen, perque aixina és, que la seu llengua és atra, el català. Sí, eixa és la seua llengua, perque han segut capaços d´abandonar sa llengua materna per a, després d´un procés de “nurmalització” o convergència en el català, deixar lo normal i propi, per lo alié i inventat.
Hi haurà que recordar ací que el català, que és oficial en Catalunya i en el sistema educatiu valencià- ací això sempre sol maquillar-se en apelatius com “valencià” o “nostra llengua”, “la llengua comuna”...-, no és més que el producte d´una imposició per decret -investigue el procés que es va seguir per a normativisar eixa llengua, el de l´invent i el l´imposició, protagonisats per una persona que no era filòlec (Pompeu Fabra) i per un polític (Prat de la Riba).
Clar que les llengües no poden, o millor, no deuen ser impostes per decret, les llengües son el producte d´una societat, de la seua història i progrés, i han de servir per a comunicar-se, no per a crear classicisme o servilisme polític o cultural.
Coincidixc en l´autor de l´escrit aludit en fer-nos eco de les mateixes cites relatives als acomplexats a la vegada que falaces mensages del president de la Comunitat Valenciana, pero no dubtarà en donar la raó al valencianisme, en que este senyor és precisament qui més fet per l´imposició del català en els coleges -sistema educatiu- i en l´administració, i ho ha fet no només per Decret, en la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (sucursal i gos falder de l´Institut d´estudis Catalans que nos coste un pessic més que considerable en els presuposts anuals de la Generalitat), més encara ha convertit a eixa organisació “política” en una institució que forma part del nostre Estatut -per cert del que mai la ciutadania ha tingut l´oportunitat de votar com en atres territoris de l´Estat han fet en les seus Estatuts.
El nostre idioma, el valencià, és una llengua que necessita d´una especial atenció i protecció, i haurà que velar per a evitar que s´ompli de barbarismes - estrangerismes en substitució de paraules autòctones – d´això deuria ocupar-se la AVL- i no resucitar morts, paraules caigudes en desús fa sigles , o velar per la convergència en l´idioma dels nostres veïns del Nort. La llengua valenciana no necessita decrets que la condenen a l´oblit i a la sumissió a atres llengües pròximes, paregudes pero no iguals. I és que les valencians, també els de Benicarló que sentim l´orgull del poble que conformem, no necessitem de tuteles que embruten el nostre idioma en paraules malsonants i tan estranyes com els castellanismes que tant odien els “catalaneros” (1) que se nos mostren en el seu halo d´autoritat científica , que per cert no besllumenen més que els de la seua secta i els que es menegen en els seus círculs.

(1) És diu d´aquells que sent valencians d´orige o d´adopció renuncien a la seua condició nacional per a propagar el catalanisme i contribuïxen a recolzar i difondre les idees imperialistes que comporta el proyecte dels “països catalans”.