ELECCIONS AUTONÒMIQUES I VALENCIANISME

Quan apenes falte un més per a les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, és l´hora de fer crítica ad este caixó desastre que és el món valencianiste, tant cultural com polític, pero moltíssim més polític.

En l´aspecte polític ha passat lo que molts veníem pensant i esperant des de fa temps, el President d´Unió Valenciana José Manuel Miralles s´ha passat al PP -un atre més i van quatre- deixant en el cul a l´aire a un montó d´agrupacions locals que porten treballant molts anys en el seu poble baix les sigles de UV i molt abans que el president de UV agarrara la presidència del partit.

En un acte en la plana major del PP i acompanyat per numerosos ex-UV Miralles va afirmar que en el PP “està representat el valencianisme polític i cultural”¡Aiiii Miralles! si tu de cultura no tens ni idea i valenciana encara menys. ¿T´enrecordes quan vam dinar junts en Borriana i te vaig tindre que escriure un comunicat perque no sabies escriure en valencià sense fer més de deu faltes ortogràfiques per rengló? Te vaig recomanar que t´apuntares als cursos de llengua i lliteratura valencianes que organisa Lo Rat Penat en la ciutat de Valéncia, que estudiares un poquet als nostres clàssics i als autors de la Renaixença, aixina d´esta forma coneixeries de fondo el greu problema de suplantació de la llengua valenciana i d´esta manera coneixent-lo podries fer una política més ferma i coherent de defendre el patrimoni més gran que té la Pàtria Valenciana , la seua llengua.

Pero Miralles ha passat a nòmina del PP i com atres “valencianistes” que una volta tenen la cadireta i el sou, només fan que ofrenar noves glòries a Espanya... Entre ells i liderant el ranking dels més venuts podem trobar a personages com: Ferraro, Ramón Llín, Alfonso Novo, Fernando Giner, Vicente Ferrer, José María Chiquillo, etc. Està més que clar que en el PP està l´ambició política més salvage i depredadora que s´ha conegut mai.

I me be al pensament aquella vegada que el “jóvens Nacionalistes d´Unió Valenciana” organisaren el “X sopar Nacionalista” en el qual me premiaren en el “Premi Llibertats Nacionals” quan els jóvens cantaven l´himne valencià en la versió Tots baix el plecs de la Nostra Senyera i Miralles -pobre ignorant- els dia als jóvens patriotes, “no es diu aixina, es diu Per a ofrenar noves glòries a Espanya. O al PP segons se mire.

Pero tant Miralles com Camps estan equivocats, ni en el PP està “tot el valencianisme” ni “tots els que volen defendre lo valencià”. Encara quedem un bon grapat de valencianistes disposts a lluitar democràticament pel valencianisme, i esta paraula que a l´hora de les eleccions tot el món s´ompli la boca d´ella, no és més que l´identificació plena i real de la Senyera – en blau coronada- , territori – del Sénia al Segura- i la llengua pròpia nostra -la llengua valenciana codificada en les Normes d´El Puig o de la RACV- i això no tot el món està dispost a defendre-ho. De fet el principal impulsor del català i bochí de  l´idioma valencià ¡en Valéncia! està sent el PP.

A partir del 22 de maig escomença de nou un repte per al valencianisme polític democràtic. Molts estarem treballant per la Pàtria Valenciana, pero ni en el PP ni en esta nova versió venuda atra volta         d´Unió Valenciana. A tots els valencians de cor vos esperem baix els plecs de la Nostra Senyera.

L´ESTRANY CAS DEL DR JEKYLL I MR... CUENCA

El títul d´este artícul esta fet sense cap intenció de voler llevar-li llectors a Javier Angosto, tot lo contrari, espere que tot el món lligga les bones recomanacions de Javier, pero esta semana toca parlar del cas Cuenca i com la seua exclusió de les llistes del PP per a renovar el càrrec com a regidor, ha desembocat en una pluja de crítiques cap al PP per tirar-lo de les llistes i a la mateixa vegada un enaltiment i lloança contínua cap a la seua persona i gestió per part ¡increible! dels partits de l´oposició i molts benicarlandos d´a peu que fins ara només parlaven mal de l´ex regidor del Partit Popular.

I és que per a qué enganyar-nos, el Sr Cuenca no conte en unes grans simpaties al poble, per esta raó encara és més estrany que ara en tot el món que parles d´este assunt acabe alabant-lo com si fòra el Nostre Senyor fet home de nou.

I yo trobe cert paralelisme en el seu cas i en la novela de Robert Louis Stevenson L´estrany cas del Dr Jekyll i Mr Hyde, els dos extrems el be i el mal conviuen en una sola persona, la poció química que transforma a Mr Cuenca ha segut la política , pero en una metamorfosis a l´inversa “el mònstruo es fa un bon home” . El Sr Cuenca, com Mr Hyde ha generat la polèmica entre el be i el mal i ara quan per raons polítiques ha de deixar el càrrec que ocupava, tot el món ha vist la part positiva i bona del polític que sempre havia tingut fama de malcriat, prepotent, chulo i de no tindre mà esquerra.

Yo personalment conec a Cuenca molt poquet, pero per lo que diuen, crec que és un home en molta formació, en ganes de treballar, que té les idees molt clares i que té una personalitat molt forta ¿això és bo o roïn? Al PP en estos moments els ha paregut roïn.

I també m´ha recordat dos casos de valencianistes reconeguts que se´ls va mortificar per treballar per la cultura i la política del poble valencià. El primer cas és el de Xavier Casp, recorde que el Levante EMV, sempre nomenava a la RACV l´acadèmia de Casp, i totes les noticies que donaven sobre la RACV anaven sempre en la llínea crítica cap a Casp i en una intenció de desprestigiar l´entitat valencianista. Ademés sempre amagaven el càrrec que ocupava de Decà de l´associació, fins que va morir. Una volta mort Xavier, el Levante li va reconéixer la seua llavor pel valencianisme i el nomenava com el Decà de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, ¡hipocresia en estat pur!

L´atre cas és el del fundador d´Unió Valenciana, Vicent González Lizondo, el mateix Levante va fer una campanya de desprestigi vergonyosa, el BLOC l´atacava contínuament, es fisgaven del seu físic, etc. Pero ¡milacre! una volta mort Lizondo, el BLOC per boca de Nomdedeu es proclame ell i el seu partit “els hereus del proyecte de Lizondo” i sense vergonya afirme que “en el BLOC es trobe molta gent que provenen d´Unió Valenciana”.

Aplegar a una situació com la que van patir Casp i Lizondo és ben injust, ¡pero va ser realitat! Una realitat que és pot canviar si se fan les coses ben fetes. En Benicarló de situacions injustes també patim unes quantes, i és que molts benicarlandos encara no nos expliquem com gent que van treballar honrada i altruistament en la política com Don José María Febrer, encara no té un carrer en el poble, en canvi atres que ningú els coneix i que poca cosa van fer pel poble, ya tenen noms de coleges i biblioteques. Vore per a creure.

Aixina o aixana

Quan recorde estes paraules que ara escric “aixina, aixana, rellonge, parotet, maroteta” me ve al pensament i també en certa nostàlgia el recort de ma yaya materna Rosa Bel París.

M´agüela -“pero la bona agüeleta…” (Bib. Nicolau Primitiu. Ms. Escorihuela, J. B: Poesíes valencianes 1794), “”els meus agüelos eren inmensament rics” (Carles Salvador: Un negosi com un atre, 1921. p 8)-  era d´eixes dones valentes que van patir la Guerra Civil en el bando dels vençuts, el seu home treballava de guardamoll en la llonja de Benicarló i a l´acabar la guerra va perdre el treball al port per la seua condició de roig, poc després va morir d´un infart i ma yaya es va quedar viuda i en quatre fills que alimentar.

A pesar de tot açó, la meua yaya sempre estava de bon humor, Rosita vivía en casa de ma mare, en el carrer César Cataldo i la veritat era molt graciosa. Com natros som sis germans i la pobra dona ya deguera estar un poc farteta de criar fills i nets, quan li preguntava algun germà – u d´arrere l´atre- “agüelita quina hora és” ella responía “el rellonge tinc al ses”, quan més tart un atre li dia “agüelita tinc set” ella contestava “pos pixa i beu al gallet” i quan un atre li demanava ajuda “yaya això com se fà ”Rosita dia “ ché mira que sou burros, això es fa aixina o aixana”.

Quina casualitat que totes estes veus (rellonge, aixina, agüela), vives i actuals en l´idioma valencià modern, estiguen sent substituïdes per arcaismes caiguts en desús fa sigles o simplement per catalanismes ¿veritat?

Aixina i aixana son els dos adverbis valencians  prohibits per la Generalitat Valenciana per al seu us escrit -de moment encara que nos poden prohibir el parlar-. A alguns, això sí, els han fet creure que parlen malament que lo “culte”, que no cult, es parlar atra llengua, es a dir la catalana. En el seu lloc els chiquets valencians han de dependre l´arcaisme i català viu així. Va ser Pompeu Fabra i l´Institut d´Estudis Catalans els que prohibiren la veu i eixa realitat morfolèxica des de 1915 en el diccionari de Fabra. Joan Coromines en canvi ho explicava d´esta manera en el seu DECLLC 7. P914 “Ja és ben sabut que aixina és la forma predominant en tot el P. Val. (“sempre s´ha dit asína” Alzira p.ex) de Sud a Nord: Morella. Rossell etc 1934).

“que li va o que li ve que siga aixina o aixana”(Vicent A: El Trull, 1929.p.38), “che, no sigues aixina Marianet”(Melíá, F: Al pas del Nasareno, 1928, p.5) DHIVAM Ricart García Moya.

I ahí radique u dels problemes de la qüestió, perque yo encara no puc entendre com el pancatalanisme reclame que n´hi ha que recuperar “la nostra llengua”, l´identitat perduda i als valencians se´ls obligue a escriure d´una forma diferent a la seua identitat; puix quan parlem en valencià en naturalitat, diem servici no servei, encara no malgrat, tindre no tenir, esta no aquesta, deport no esport. Si m´ho fan escriure i dir com ells volen, yo no veig que d´esta forma recupere identitat, si no en tot cas tot lo contrari, estic renegant de la llengua dels meus antepassats, de la llengua materna, estic perdent tota la meua identitat i la meua llengua està sent  diluïda i suplantada per “una altra”.

Des dels instituts ensenyen als jovens valencians que el valencià és una variant dialectal de la llengua catalana ¡pero és que ni la mateixa variant es respectada!

I l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (com diría la meua yaya quan estava més que farta) ¿Qué collons fà? Si tot està igual que abans de la seua creació, la AVL no ha demostrat la seua independència si no una total sumissió a l´Institut d´Estudis Catalans.

Pero tranquils ¡no tot està perdut! Les falles estan ahí i els sanc d´orchata, miges tintes, non sabo, sense-espenta, fent la mona i mig ouets cantaran l´himne regional en la mà al cor entre mascletaes  i olor a botifarra i cansalà.  I mentres l´himne sona a l´hora de la cremà, s´anirà diluïnt un poc més l´orgull de ser “poble valencià”.